Publicación de SIN PEDIGRÍ

4 comentarios

Sin Pedigrí cuenta las aventuras de Juan C. Pérez, miembro del grupo antidroga de la Guardia Civil de Tarragona, un grupo que se desarrolló a lo largo de los años ochenta hasta convertirse en lo que en los noventa se conocería como GIFA (Grupo de Investigación Fiscal y Antidroga).

La historia comienza cuando Juan es requerido por su superior para investigar el asesinato de una joven en la conocida población tarraconense de El Vendrell. En un principio todo parece indicar que la joven se ha suicidado introduciendo una sobredosis de heroína en su cuerpo pero cuando Juan comienza a investigar, descubre que tras ese "aparente" suicidio hay un traficante muy peligroso en la zona, al que hay que cazar.

En este primer libro, conoceremos a fondo a su protagonista, Juan, llamado también "el Indio"; a sus compañeros del grupo antidroga y varios personajes secundarios de los que podremos seguir disfrutando en sus próximas aventuras.

El personaje de Juan es real, así como los casos que investiga. Por ello se han modificado nombres de personajes y lugares, para preservar la privacidad de los particulares implicados. Aún así se sigue conservando el nombre y la ubicación de varios lugares que continúan existiendo en la actualidad, sobretodo aquellos que Juan frecuentaba como la Comandancia de Tarragona, el edificio de Sanidad, el bar Tennessee Country Bar de la playa de San Salvador, el Boada...

La singularidad del libro no sólo radica en que se trate de un hecho real sino en que los hechos sucedieron hace más de veinticinco años por lo que los agentes se enfrentaban con la dificultad que hoy en día es superada por la moderna tecnología. Una historia real, conmovedora y, en ocasiones, divertida que refleja el carácter social de los años ochenta y un modo de vida que pocos de nosotros, aún podemos olvidar.

La novela ha crado en Torredembarra y alrededores una gran espectativa y, por ello, Juan y yo hemos decidido publicarla en Bubok con todas sus consecuencias. La distribución de ejemplares físicos se empezará a realizar en Torredembarra a partir de la diada de Sant Jordi, el 23 de abril y quien desee obtener un ejemplar a través de nuestro blog podrá hacerlo. Si queréis seguir el progreso de la novela os invito a visitar el blog de SIN PEDIGRÍ, donde iremos informando sobre sus presentaciones y sobre cómo conseguir un ejemplar.

Aquí os dejo el book trailer de presentación



[...]

La solució als problemes del Carrer Nou

13 comentarios



La resposta a totes les preguntes que ens fèiem sobre el carrer Antoni Roig, més conegut com carrer Nou, ja la tenim aquí. No es el que la població de la Torre esperava, ni molt menys el que volien el veïns, però es possible que solucioni d’altres problemes de la població. I no passa per canviar el terra ni per resoldre les molèsties de la carrega i descarrega descontrolada, es molt més imaginativa.


Emulant als americans, potser per l’influencia dels Indians de la Torre, els responsables del consistori han fixat les seves mires en un dels carrers més famosos del món per intentar fer una rèplica a casa nostre. Hem de ser comprensius, mai no serà com l’original, però quedarà molt bufó. Estem parlant, ni més ni menys, que del famós Hollywood Boulevard i el seu Passeig de la Fama.


Ja s’estan fent les primeres proves per poder comprovar els resultats. Tots hem vist els operaris posant aquets pegats de formigó amb ratlletes, això es només que per distreure’ns del veritable objectiu, que com veieu, està molt clar a les fotos. També podem observar que el protocol per deixar l’empremta encara no està prou definit. No saben si posar la mà i el peu, els dos peus, les dues mans o només les rodes de la bicicleta o en el seu defecte del “skate”.

Tenim entès que ja s’està confeccionant una llista dels famosos Torrencs que tindran la sort de poder gaudir de la seva “Rajola de la Fama”, tot i que alguns ja han denegat l’honor.

L’empresa encarregada de fer les noves plaques pels carrers ens ha confirmat de forma extraoficial, evidentment, que s’està fent un estudi per emular les conegudes plaques de Beverly Hills, en el nostre cas amb la forma de l’escut del Barça, encara que el fons blau grana dona problemes per poder llegir el nom del carrer, però s’està treballant en el tema.


El nom del carrer es probable que es canviï pel de “Flinstone Boulevard”, que traduït es diria Passeig del Picapedra, per allò dels trossos del terra que s’hi troben habitualment.


La inauguració del nou passeig es farà, amb tota probabilitat, dintre dels actes de la Festa Major del Quadre de Santa Rosalia, ja que degut a la falta de pressupost es troben una mica minvats d’actes. De totes maneres, fonts de la regidoria de cultura ja ens han avançat que l’acte es traslladarà al polígon industrial, on es farà una petita reproducció del carrer mitjançant un muntatge fotogràfic de gran format. Això es degut a que, sondejats alguns veïns de les proximitats ( plaça del Castell i Cal Jovet), han mostrat la seva disconformitat per l’excés de soroll, encara que fonts de governació ens han dit que d’aquesta manera s’estalviaran possibles aldarulls amb grups de veïns radicals de la plataforma “Per un Terra Plà”.

En l’apartat tècnic, hem tingut accés, mitjançant regidoria d’urbanisme responsable de les obres, als informes de composició del formigó emprat. La composició escollida ha sortit d’un rigorós concurs, en el que han participat tos els cursos de P5 dels diferents CEIPS del municipi. Com no podia ser d’altre forma, ha guanyat el CEIP Antoni Roig, per allò del nom, i perquè la seva barreja de formigó ha estat la més resistent i manté millor les marques de les mans.

[...]

Inauguramos el Club de Cine

2 comentarios


Después del éxito obtenido con el Club de Lectura, hemos decidido crear un nuevo club, esta vez dedicado al cine: El Cinematógrafo.

El sistema que seguiremos será el mismo que el del Club de lectura: cada semana propondremos una película para ver y podréis dejar vuestros comentarios.

Hemos aprovechado el estreno, este viernes, de Ángeles y demonios para inaugurar el Club. Un estreno de lujo que hemos propuesto para ver en el club. Os invitamos a que os paséis y a que forméis parte de él.

[...]

Mosquits, ja son aquí.

13 comentarios



Ja han arribat, ja son aquí. Sembla que mes d’hora que mai, però ja son aquí. Si, estic parlant dels nostres petits i emprenyadors amics de cada estiu, “ Els Mosquits”.


Tornem a tindre la polèmica servida. Encara no sabem quan es fumigarà, o si ja s’ha fet, la zona del aiguamolls, encara que em sembla que el problema no prové únicament d’aquí. La rasa al costat del CEIP L’Antina, al seu pas sota les vies, te el seu propi aiguamoll on podem trobar granotes, muntanyes de mosquits de totes les especies i fins i tot algun ànec despistat.


A l’ urbanització de les Anfores, trobem diferents camps negats d’aigua i diverses zones d’us veïnal en el mateix estat, essent un focus de cria de mosquits. Son dos exemples que jo conec, però poden haver d’altres. Aquestes zones també es troben dintre dels plans de fumigació?


Per la majoria de persones, el mosquit autòcton, no passa de ser una petita molèstia que amb pocs mitjans es pot resoldre. Els nou vinguts mosquits tigre ja son un altre pel·lícula, la fiblada fa molt més mal i els seus efectes triguen mes a marxar. L’autèntic problema es per les persones que en son al·lèrgiques, i si son nens, encara pitjor. Els efectes dels mosquits en aquet col·lectiu poden ser molt greus, deixant marques permanents i d’altres efectes més enllà del mal momentani.


Desitjo que el nostre Ajuntament tingui ben obertes les oïdes i es faci reso de les queixes veïnals i posi remei a la situació el més aviat possible i no tinguem que sentir a parlar més de mosquits aquet estiu.

[...]

Problemes, problemes, problemes........

1 comentarios



La situació actual, en la majoria de les famílies, és força preocupant. Estem patint les conseqüències d'una crisi que naltros no hem provocat, però que ens ha agafat de ple. Hem d’estar atents per cobrir l’hipoteca, els impostos -que, per cert, els volen pujar força més que l'IPC-, les despeses diàries, el col·legi dels nens, etc. La llista és interminable.


En aquesta situació el que el ciutadà espera, com a mínim, és que les institucions, en el nostre cas l’Ajuntament, posin al nostre abast tots els serveis necessaris, i que l’hi pertoquen, per alleugerir els problemes. I això no ens hauria de provocar cap mal de cap. Tot el contrari.


Això que escric, que sembla una obvietat, a l’hora de la veritat no succeeix així. Hem tingut una mostra, fa ben poc, amb el tema de la sanitat. Gràcies a les queixes d’una companya, hem pogut detectar algunes deficiències que els responsables ja haurien d'haver solucionat. I encara que no sigui responsabilitat directa de l’Ajuntament, aquest té l’obligació de vetllar perquè els serveis que reben els seus ciutadans siguin adequats i correctes. Per sort, sembla que aquest tema es troba en vies de solució. Si més no, s’han posat a treballar.


Ara ens trobem amb un cas similar. Hi ha una nena petita, té una mica més de tres anys, que per problemes en el part pateix una hemiparèsia infantil, que no deixa de ser una paràlisi cerebral. Aquesta discapacitat comporta una muntanya de problemes a la família, molts dels quals haurien de tenir una solució ràpida i simple per part de les diferents administracions. A nivell sanitari, els temps d’espera per les visites a la Neuròloga Infantil (només n'hi ha una per tota la "província") són llarguíssims per què estan totalment col·lapsats. La rehabilitació l’han de fer a Tarragona, a una fundació privada, perquè la Xarxa Sanitaria de Santa Tecla no disposa de fisioterapeutes d’acció primerenca -és a dir, fins els cinc anys-. Recentment s’ha obert un centre de rehabilitació aquí a Torredembarra, a Baix Mar, però, evidentment, si no tenen aquests professionals a Tarragona, molt menys encara, aquí. Amb la qual cosa han de continuar desplaçant-se, amb la despesa de temps i diners que això comporta, i la impossibilitat que la mare pugui fer una feina amb horaris normals.


A nivell municipal han sofert un problema. Un problema que, si les administracions i el seu personal fessin bé la seva feina, no haurien d'haver patit. Per prescripció mèdica, la nena ha de fer rehabilitació a l’aigua, és a dir, en una piscina. Per sort, al municipi disposem de piscina climatitzada a les instal·lacions esportives municipals. Els pares es posen en contacte amb l’UDT per demanar informació sobre els cursets de natació de què disposen, informant en tot moment al personal de secretaria del problema que pateix la nena i de les seves necessitats específiques. Després de mil entrebancs, accepten a la nena assegurant que el personal està qualificat per a fer la feina. Hi comencen els problemes, primer diuen que endarrereix el grup, després que ha de portar el mateix sistema de flotació que la resta de nens ( es la coneguda bombolla a la esquena que, com ja els hi van dir els pares, està contraindicada pel problema de la nena), etc. Davant la situació, decideixen preguntar a una amiga de la família, monitora de natació i qualificada per a fer rehabilitacions a nens a l’aigua (la família desconeixia aquet últim punt). Confirma les seves recances i els comenta que amb el seu problema, la nena necessita un altre tipus d’atenció i s’assabenten que ella està donant cursets a la mateixa UDT amb el Club Pentatló Torredembarra i que secretaria té aquesta informació. La sorpresa del pares ja la podeu imaginar.


La pregunta és: perquè no van rebre aquesta informació quan la van demanar? Els monitors de la UDT estan qualificats i preparats per atendre a nens amb problemes concrets d'aquesta mena? Recordem que parlem d’una nena amb deficiències de mobilitat i coordinació, que té unes necessitats especifiques i no d’una activitat extra escolar, amb tots els respectes per aquestes. El següent dia de curset van notificar a secretaria el canvi de monitors, la qual cosa va provocar una situació violenta en la que el personal va passar els límits de la bona educació, per dir-ho de una forma suau. És probable que la culpa, si n'hi ha, no sigui d’aquest personal si no de les directrius que puguin haver rebut per part dels seus caps o la falta de formació rebuda.


Per sort, en aquet cas, la nena només ha patit uns quans dies de formació no adequada i que no han tingut cap mena de conseqüències, però els pares es podien haver estalviat tot aquet ensurt. L’UDT és un club esportiu amb finançament municipal, el que el converteix en servei públic, i com a tal han de estar al servei del ciutadans. No pot prevaldre cap altre argument, ja sigui empresarial o de club, per sobre d’això.


Penso que el cas d’aquesta nena no és un cas aïllat i no estic parlant del tema de la piscina. Als pobles del Baix Gaià són molts els nens i nenes que tenen problemes similars i crec que hem de trobar la manera de, entre tots, ajudar a aquestes famílies. Hem de pressionar i vigilar, dintre de les nostres possibilitats, que les autoritats municipals facin tot els possibles per solucionar aquestes deficiències, que truquin a les portes que hagin de trocar, ja es diguin Servei Català de Salut, Conselleria de Sanitat o el que sigui, i sense oblidar les entitats de casa, si se’ls ha de picar la cresta a algú, es fa, i poden començar per l’UDT.


Si teniu interès en saber més coses sobre la hemiparèsia infantil o sobre aquesta nena, que per cert, es diu Nerea, us deixo aquestes adreces,
http://hemiparesia.mforos.com/
http://hemiparesiainfantilnerea.blogspot.com/

[...]


VideoPlaylist
I made this video playlist at myflashfetish.com